Una abraçada,
més mil paraules.
La pau que es respira,
i la veu mig trencada.
Un joc amb els cabells,
un somriure nerviós
i aleshores,
un silenci ple de sentit.
En una nit d'estiu,
la ciutat dormida
i les agulles del rellotge,
congelant-se a cada pas.
Es refresca l'aire,
de dies de pluja que
es necessitaven,
i et tapes amb un vel,
tant fi com l'incertesa.
Fora voler anar a dormir mai.
S.A.
1 comentario:
m'agrada molt,be,m'agraden molt..disfrut llegin els teus escrits,poesia o no,no soc entes,enhorabona!
Publicar un comentario